dilluns, 2 d’abril del 2018

HISTÒRIA

    Recorde que el meu iaio em va contar una història, de quan era petit:

 Quan tenia 12 anys vivia amb la meua familia en un poble que es deia Albal (València), viviem en una alqueria vella i que no estaba en condicions de viure, en la meua familia érem quatre germans , jo com era la major vaig intentar buscar una eixida vaig buscar treball però amb la meua edat no hi havia eixida. El meu pare era militar axí que quasi mai era a casa. Un dia vaig anar a pasetjar al poble i al tornar a casa la meua mare tenia males noticies que donar-me era que el meu pare habia mort, vaig estar uns quats mesos sense eixir. Em sentà tan mal que no vaig tornar a parlar de ell. Les coses van anar a millor l'any següent, la meua mare va trobar treball a una empresa de transport, varem poder comprar una casa digna de viure.


                                                       FÍ 

dijous, 22 de març del 2018

sabates i altres sabates

sabates i altres poemes:
A càmera lenta enlaire una mirada,
fins arribar a la cara
i als ulls, en un gest fugisser.
Anticipe en aquest camí
el que m’hi trobaré,
i quasi mai em quede decebuda,
puix els humans ben sovint
som nosaltres i les nostres
circumstancials sabates”.
                                    isabel robles


Resultat d'imatges de chica en un caminohttps://principiodeuncomienzo.wordpress.com/2014/07/20/camino-a-la-felicitat
biografia
Resultat d'imatges de isabel robles gomezIsabel Robles Gómez nasqué el 21 d’octubre de 1948 a Alhambra. Quan encara era petita s’establí a València i s’hi llicencia l'any 1967 en Història i en Hispàniques. Només un any després es casà amb el poeta Jaume Pérez Montaner. Durant els anys 1969 a 1977 visqué als Estats Units, es graduà pel Lewis & Clark College de Portland  i tingué dos fills, Miquel i Elsa. És en aquesta etapa quan aprofundí el seu interés per la vida de les dones i el feminisme. Després d’aquesta intensa etapa als EUA, retornà a València on fou professora d’anglés de l’IES Benlliure fins a l’any 2009.

Insomni de Begonya Pozo

Poema





INSOMNI


Al fons de la nit sirenes
mai escoltades, grills, granotes.
Tot és viu sota aquesta foscor.
Lluny, en silenci, vosaltres,
més enllà de marjals, mars i llunes.
Passen les hores i el temps es desfà
entre les ungles velles, trencades
d’arrencar la sorra que cega
i tu, inútil, ¿encara penses
que els poemes són la salvació?
Torna al llit, dorm i deixa
que el dia t’aculla novament.
Begonya Pozo 
Пов’язане зображення
https://www.google.es/url?sa=i&rct=j&q=&esrc=s&source=images&cd=&ved=2ahUKEwiJiLys8f_ZAhUCbhQKHZq7BFUQjRx6BAgAEAU&url=http%3A%2F%2Fwww.temakel.net%2Flitmende.htm&psig=AOvVaw107pzrQnCj-v_QC7ZxN1tp&ust=1521806130023826
Результат пошуку зображень за запитом "begonya pozo"

Biografia: 


Begonya Pozo Sánchez (València, 1974) és professora de filologia Italiana a la Universitat de València (des de 1998 i on és responsable de Cultura, Igualtat i Comunicació) i poeta

Poema volunrati Marc Granell

LA NIT

La nit perfecta, cau soledat a les espatlles.
Qualsevol nit. Ara.Tot desert,
pots passejar els carrers sense por
de navalles antigues de fam,
d'ombres sobtades de crits
desfets en rialla al fons del silenci.
No hi ha cap perill.
Centenars d'homes vetlen per tu,
com pares, vigilen farcits de navalles i d'ordre,
de fosques veus de metralla i ordre,
de plaques lluents legals i d'ordre.
Pots jaure tranquil.
L'ordre, perfecte, cau la teua sang a les espatles.

Marc Granell - Poesia reunida  - (1976-1999)


Biografia
 Marc Granell (València, 1953) és un poeta i traductor valencià. Estudià filosofia i filologia a la Univercitat de València, i no n'acabà cap de les dues. Participà juntament amb Adolf Bertran,Josep Piera i Eduard J Verger en la fundació de la revista literària Cariell (1979-1981, vuit números), que va donar a conèixer tota una nova generació de poetes valencians. Fou director de la col·lecció «Gregal poesia», i així mateix de la col·lecció «Poesia» de la Institució Alfons. Guanyà el Premi Vicent Andrés Estelles (1976) i el Premi Ausias March (1979).
 Biografia de Marc Granell





La presó


La presó

Què fàcil és per vosaltres
tancar qui no és com vosaltres
al gran mur que tot ho engull,
una boca búnquer,
el gran monstre sinistre
que anirà dia a dia deformant-te,
fent-te oblidar
qui eres tu.
És fàcil per vosaltres,
que tot ho posseïu:
les lleis, les coses, les persones,
vosaltres, que marqueu el joc i les cartes,
és fàcil condemnar al no-res
aquell que us fa un envit,
trampes als lladres de cul gros,
qui diu no,
qui deserta del vostre business podrit,
qui marxa per altres camins
on l’aire ol a aire no reclòs,
què fàcil és soterrar viu
aquell que s’enfronta al gran drac poderós,
emparedar l’aire,
emparedar l’alè,
emparedar un cos bategador.
Quin fàstic feu, senyors de les vides
que no us pertanyen,
vosaltres i les vostres presons,
d’on surt el fum de tants cadàvers
que desitjaven un altre món!
                                     Maria Fullana

BIOGRAFIA

licenciada en filologia hispànica per la Unitat de Sevilla el 1980, ha exercit professionalment com a mestra de secundària.Entre les seves publicacions en el camp de la poesia destaquen els poemaris Cants mimètics (1986), I escadussers (1987), Blues (1989) i Ícara (1990); també ha estat antologada a Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle XX (1999) i en Contemporànies. Antologia de poetes dels Països Catalans (1999). Des de la seva faceta de narradora és autora d'obres narratives com Contes feiners (1990) i Joc de dames (1992), així com de l’obra de literatura infantil Bon viatge fa la cadernera (1995).[També ha participat en algunes obres col·lectives com Premis de poesia Senyoriu d'Ausiàs Marc (1997) i Microsexe (1998).


diumenge, 4 de juny del 2017

La mona de Pasqua, Lola Casas



La mona de Pasqua
(Lola Casas)
Amb cor de pa de pessic,
de gust suau com caramel,
quan li clavo queixalada,
sembla que mastegui el cel.
Coronada amb un gran ou,
amb pollets i una gallina,
vestida de xocolata
és llaminadura fina.
Visca la mona de pàsqua!
Aquest pastís tan preuat,
que agrada a grans i petits
i en un no res és menjat.

PATATES FREGIDES, DE MIQUEL MARTÍ I POL


LES PATATES FREGIDES.

Ni eixutes ni humides
són bones les bones
patates fregides.
Rosses per fora, i per dins,
flonges com el pa calent,
satisfan el paladar més exigent.
Un pot menjar-se les soles,
però acompanyen molt bé 
els plats de carn més diversos
quan ens convé.
Ni eixutes ni humides,
són bones les bones
patates fregides


Miquel Martí i Pol